Com esteu?
Us compartim un escrit molt personal que ens ha fet arribar l’Alumnus Pepe Cruylles, des de Kenya.
Aturar-se i mirar on ets i qui ets. I que no et trobis a gust amb el que veus. La majoria d'entre nosaltres naixem envoltats d'unes certes expectatives. Aquestes van canviant a mesura que passen els anys. I al mateix temps que ampliem horitzons, ens fem grandets i descobrim qui som, el que acostuma a passar és que les acabem adoptant com a pròpies. Les de la família, els amics, la gent que coneixem, els professors, l'escola, la universitat, la primera feina... Totes en fan una pilota i xoquen en algun moment amb la realitat. I la realitat sol ser decebedora.
El mateix entorn que ens ha posat aquestes metes i que les ha inculcat a cop de martell dins nostre, molts cops actua com a limitant. Protegint-nos i posant-nos dins d'una bombolla que perdem de vista en el dia a dia però que és més que evident quan finalment som capaços d'agafar certa perspectiva.
Tots volem ser especials, tots creiem ser-ho. Però acostumem a caure presos de l'entorn i de les expectatives, del dia a dia. La desídia i el declivi de l'exigència, la comoditat, la indolència i la frivolitat comencen a estar presents en les decisions que prenem i sobretot en les que deixem de prendre. Tendència a allò que és fàcil.
Però què és el més important de prendre decisions difícils, de fer coses difícils, de tenir converses difícils?
Però tot comença amb la capacitat d'aturar-se encara que sigui un moment i poder fer autoreflexió. De les de veritat, de les que fan jutjar-te imparcialment i sense embuts. Tens 25 anys i a dures penes has començat a viure. Potser ja va tocant senyoret, que agafem les regnes i siguem conseqüents, que aquí no hi ha víctimes ni culpables, només estàs tu.
Un any més tard puc dir que va ser la millor decisió (presa per mi!) de la meva vida. I que tot i que encara estic lluny de trobar-me, o de trobar allò -sigui el que sigui que busco-, estic més en pau. Perquè he perdut una mica la por. Perquè he après alguna cosa que no em podia ensenyar cap altra persona, un professor o un cap. Només la podia aprendre jo sol.
De camins n'hi ha molts, i molts seran bons, però compte amb deixar que la vida transcorri i flueixi davant d'un mateix i que el cabal del riu se t’acabi emportant. Perquè un cop miris avall i vegis el reflex de l'aigua, potser no t'agrada el que veus i llavors tocarà canviar de rumb.
No us perdeu la crònica de la seva conversa: https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/esperit-ciclista-ignasi-biosca-reig-jofre-pedalar-saber-patir-i-atrevir-se-ey-true-leaders/
També us recomanem la lectura del nou llibre del Xavier Nueno que es titula així: El arte del saber ligero. Una breve historia del exceso de información (Ediciones Siruela, 2024).
I per acabar, us volem parlar d’un dels fundadors d’Aula Escola Europa que es diu Joan Mas Cantí. El lluitador discret de mil batalles. L’empresari i escriptor Toni Rodríguez el descriu així:
“En paraules de la gent que el coneix bé, Mas Cantí és un home feliç, constructiu i conciliador, que ha rebutjat molts cops càrrecs i presidències de les entitats públiques i privades”.
Per si voleu aprofundir més en la seva història: https://www.viaempresa.cat/afterwork/joan-mas-canti-lluitador-discret-mil-batalles_2194179_102.html
Aprofitem per desitjar-vos un molt bon Cross al Parc de l’Agulla de Manresa!
